Pauline Amiel, vice-presidenta de Comunicació de l’AMU i directora de l’École de Journalisme et de Communication d’Aix-Marseille Université, ha publicat a LinkedIn una reflexió que mereix una lectura atenta. Forma part de la sèrie Notícies locals, un bé comú democràtic, i gira entorn d’una pregunta que sovint queda eclipsada per la narrativa dominant sobre la desconfiança: per què confiem en la informació? No tant per què desconfiem —tema recurrent en informes, estudis i debats—, sinó com es construeix la confiança i si aquest procés és el mateix per a tots els mitjans.

Un tòpic desmuntat: la proximitat com a eina de verificació

Amiel parteix d’una idea que desmunta un lloc comú: la premsa local no és, per definició, més fiable. No ho és per essència, ni per tradició, ni per identitat territorial. Però sí que ofereix alguna cosa que molts altres mitjans no poden garantir: la possibilitat de comprovar, comparar, reconèixer i discutir. És a dir, la capacitat de contrastar la informació amb la pròpia experiència quotidiana. La proximitat, entesa no com a folklorisme, sinó com a condició material, es converteix en una eina de verificació.

Això connecta amb una realitat que molts periodistes locals coneixen: el lector de premsa de proximitat no és un consumidor passiu. ÉS un ciutadà que viu, treballa i participa en el mateix espai que el mitjà cobreix. Aquesta relació directa permet un diàleg continu entre el mitjà i la comunitat, on l’error —quan es produeix— es pot corregir ràpidament, i on la transparència no és una opció, sinó una necessitat.

La confiança com a pràctica social

La tesi d’Amiel és precisa: la confiança no és un sentiment, és una pràctica. Els ciutadans confien en allò que poden observar, en allò que poden interpel·lar, en allò que poden discutir amb altres membres de la comunitat. La informació local, quan és exigent, independent i rigorosa, permet aquest exercici de verificació contínua. No demana adhesió incondicional; demana atenció crítica.

Això explica per què, en molts països europeus, la premsa local manté nivells de credibilitat superiors als de les marques nacionals i estatals. No és un privilegi, és una responsabilitat: la proximitat obliga a ser més transparent, perquè el lector pot comprovar si el que s’explica s’ajusta a la realitat que té davant dels ulls. La confiança, doncs, es guanya amb fets, no amb declaracions.

Europa: un mapa de proximitats desiguals

La reflexió d’Amiel encaixa amb el que observem a Europa, on la premsa local continua sent una infraestructura democràtica robusta en molts països, però amb diferències notables.

• A Alemanya, els estudis de confiança en mitjans situen els diaris regionals i locals al capdamunt del rànquing. La raó? Una tradició de periodisme de qualitat i una relació estreta amb el lector, que ve el mitjà com a part de la seva vida quotidiana.

• A França, les iniciatives de renovació del periodisme de proximitat —des de projectes hiperlocals fins a cooperatives de lectors— han recuperat espais de credibilitat que els grans grups havien perdut. Aquí, la participació ciutadana en la propietat dels mitjans (com a Mediapart o Reporterre) reforça el vincle de confiança.

• A Dinamarca o Finlàndia, la premsa local és part del sistema democràtic: rep suport públic, però manté una independència editorial estricta. El model demostra que la sostenibilitat i la llibertat no són incompatibles.

• Als Països Baixos, la premsa local ha sabut adaptar-se a l’era digital sense perdre el seu arrelament territorial, amb plataformes col·laboratives on els ciutadans contribueixen amb informació i context.

En canvi, a l’Estat espanyol, la situació és més fràgil. Hi ha projectes excel·lents —com El Diario de Sevilla, Número Cero a Madrid, o El Temps a València—, però el mapa és irregular. La dependència de la publicitat institucional o de les dinàmiques polítiques locals sovint distorsiona la relació amb el lector. Tot i així, quan el periodisme local és rigorós, la confiança es dispara: la gent confia en allò que pot veure i tocar.

Catalunya: un cas singular

El text original de Pauline Amiel no esmenta Catalunya, però aquí la realitat és especialment interessant. A diferència d’altres regions europees, la premsa local catalana ha mantingut un pes específic gràcies a:

• Una tradició de premsa comarcal i local arrelada (amb els editors associats a l’ACPC i l’AMIC, prop de 800 capçaleres en total)
• Un teixit associatiu que ha permès la supervivència de mitjans petits, fins i tot en èpoques de crisi.

• Una identitat cultural forta, que fa que els lectors valorin especialment el relat pròxim i en la seva llengua.

No obstant, els reptes són els mateixos que a la resta de l’Estat: la precarietat econòmica, la concentració mediàtica i la competència amb les xarxes socials. Però on el periodisme local català destaca és en la seva capacitat de mobilització ciutadana.

Proximitat no és paternalisme

Amiel alerta d’un risc: confondre proximitat amb condescendència. La informació local no és més propera perquè sigui més amable, més lleugera o més comunitari. Ho és perquè està situada en el mateix espai de vida que el lector. I això exigeix un periodisme més dur, no més tou.

La proximitat només genera confiança si va acompanyada de:

• Independència real respecte als poders locals (ajuntaments, empreses, grups polítics).

• Rigor en la verificació: en un entorn petit, els errors es paguen cars.

• Exigència en la cobertura: no es tracta de fer croniques amables, sinó de donar veu a tots els actors, fins i tot als incòmodes.

• Capacitat de contradicció quan cal: un mitjà local que no qüestiona el poder local perd credibilitat.

• Transparència en les decisions editorials: el lector ha de saber qui hi ha darrere del mitjà i quins són els seus interessos.

Sense això, la proximitat es converteix en una coartada. Amb això, es converteix en una força democràtica.

La informació local com a bé comú

El que proposa Amiel va més enllà: entendre la informació local com un bé comú democràtic. No és només un servei, ni només un producte, ni només un espai de comunitat. És un mecanisme que permet als ciutadans:

• Situar-se en el món: entendre com els afecten les decisions globals des del seu context immediat.

• Participar en la vida pública amb criteri: amb informació de qualitat, la gent pot debatre, votar i actuar amb coneixement.

• Contrarestar la desinformació: en un ecosistema mediàtic saturat d’algoritmes i continguts virals, la premsa local ofereix context. I el context és el que fa possible la confiança.

Un model en perill?

Amiel no evita parlar dels riscos. La premsa local enfronta amenaces com:

• La desertització informativa: a moltes zones, els mitjans locals han desaparegut, deixant forats de cobertura que aprofiten les fake news.

• La precarietat laboral: periodistes amb contractes temporals o salaris baixos tenen menys capacitat per fer un treball de qualitat.

• La dependència econòmica: quan el model de negoci depèn de subvencions públiques o de publicitat institucional, la independència es ressenteix.

• La competència amb les plataformes digitals: Google i Meta capturen la publicitat, i els algoritmes prioritzen el contingut viral sobre el contingut rellevant.

Tot i això, hi ha solucions:

• Models cooperatius (com The Correspondent als Països Baixos o El Salto a l’Estat espanyol).

• Finançament ciutadà (micromecenatge, subscriptors).

• Aliances entre mitjans per compartir recursos i cobertura.

• Polítiques públiques que reconeguin la premsa local com a servei essencial, com es fa amb les biblioteques o els hospitals.

Una pregunta que ens interpel·la

Amiel tanca el seu text amb una pregunta directa: “I tu, creus que tens més confiança en un mitjà local? Perquè?” No és una pregunta retòrica. És una qüestió política, en el sentit més ampli del terme.

La confiança no és un regal. És una construcció. I la premsa local, quan fa bé la seva feina, és un dels pocs espais on aquesta construcció continua sent possible.

A Catalunya, on la premsa local i comarcal encara té un pes específic, la pregunta adquireix una dimensió addicional: Com podem garantir que aquest model sobrevisqui i es reforci en l’era digital? La resposta, com sempre, depèn de tots nosaltres: lectors, periodistes i institucions.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Solutions for Democracy)

Font: Reflexions de Pauline Amiel a LinkedIn (sèrie «Notícies locals, un bé comú democràtic»).