«Què és allò que només tu pots explicar?». Aquesta és la pregunta que Sebastian Krause, responsable de Producte i Dades del diari austríac Kleine Zeitung, planteja als periodistes de la seva redacció abans de tirar endavant una proposta informativa. Si no hi ha una resposta convincent, considera que no hi ha motius per fer aquella notícia. Pot semblar una exigència excessiva, però conté una idea que comparteixo: el valor del periodisme no és repetir allò que ja sabem, sinó explicar allò que els altres no expliquen.

La reflexió va sorgir en el Digital Growth Summit 2026, celebrat el 15 d’octubre a Lovaina, Bèlgica, i organitzat per l’empresa tecnològica Twipe. La trobada, que arribava a la novena edició, va reunir directius i professionals de mitjans europeus per debatre com les noves tecnologies estan transformant la indústria periodística. Hi van participar representants de Mediahuis, Kleine Zeitung, RedaktionsNetzwerk Deutschland, Mediafin i altres organitzacions del sector.

El més interessant de la jornada, al meu entendre, no va ser tant la discussió sobre les noves eines digitals com una constatació que travessa diverses de les experiències presentades: els mitjans necessiten construir una relació estable amb els seus lectors, i aquesta relació no es pot sostenir únicament amb tecnologia ni acumulant visites.

Sarah Cool-Fergus ho explica en el balanç de la trobada, The Habit Outlives the Medium: Lessons from DGS26, publicat per Twipe el 22 d’octubre. La seva idea principal és que els suports informatius canvien, però els hàbits dels lectors poden perdurar. Allò que abans eren quinze minuts llegint el diari ara poden ser quinze minuts escoltant un resum de notícies, consultant el mòbil o obrint un butlletí electrònic.

No és el suport, és l’hàbit

A Lovaina es va plantejar una pregunta que fa uns anys hauria semblat provocadora: les aplicacions informatives poden acabar seguint el mateix camí que els diaris impresos?

Gert Ysebaert, conseller delegat de Mediahuis, i Han-Menno Depeweg, responsable digital del grup, van admetre aquesta possibilitat. Nic Newman, investigador del Reuters Institute, va recordar que, en els 48 països analitzats pel Digital News Report, els webs i les aplicacions dels mitjans ja no són la primera opció informativa de cap grup d’edat.

La qüestió no és menor. Durant anys, els editors han invertit recursos a desenvolupar webs i aplicacions amb la confiança que es convertirien en la principal porta d’entrada dels lectors. Ara han de considerar que aquests canals també poden perdre protagonisme.

Però la desaparició d’un suport no comporta necessàriament la desaparició de l’hàbit informatiu. I aquesta és una de les aportacions més interessants de la trobada.

Karel Dierickx, responsable d’Àudio i Vídeo de Mediafin, va presentar l’experiència de De 7, el resum sonor del diari belga De Tijd. Des del gener del 2022, cada dia feiner a les set del matí ofereix set notícies en quinze minuts. Sempre amb una estructura reconeixible i amb la promesa que, en acabar, l’oient coneixerà les informacions principals de la jornada.

Dierickx va explicar que no havien creat simplement un pòdcast, sinó que havien dissenyat un ritual. És una distinció important. El format és nou, però la necessitat que satisfà és antiga: començar el dia ben informat, amb una selecció de notícies feta per professionals.

Una experiència semblant és la de RedaktionsNetzwerk Deutschland (RND), presentada per la seva directora general, Lina Timm. El grup alemany ha desenvolupat 5 in 5, un butlletí que ofereix cinc notícies per llegir en cinc minuts. La iniciativa va néixer en una petita redacció de Brandenburg que havia perdut l’edició impresa i posteriorment es va estendre a altres territoris.

Segons les dades exposades a Lovaina, RND ha arribat a 76 butlletins, amb més d’un milió de subscriptors i taxes d’obertura que no baixen del 40%.

Els dos exemples comparteixen una característica: han adaptat la manera de distribuir la informació sense abandonar la funció editorial de seleccionar allò que és important. No han començat preguntant-se quin producte tecnològic podien inventar, sinó quin servei necessitaven els lectors.

Els clics no garanteixen la fidelitat

Una altra de les qüestions tractades al Digital Growth Summit va ser la diferència entre els usuaris que arriben a un mitjà a través de les plataformes i els que hi tornen per iniciativa pròpia.

Els primers poden proporcionar audiències considerables, però la seva presència depèn sovint de decisions alienes. Els segons són més difícils d’aconseguir, però mantenen una relació directa amb la capçalera.

El cas dels editors austríacs és il·lustratiu. Segons es va explicar a la trobada, alguns mitjans, entre els quals Kleine Zeitung, van perdre entre el 70% i el 80% del trànsit procedent de Google durant l’estiu. No havia canviat necessàriament la seva oferta informativa; havia canviat el funcionament d’una plataforma.

És una advertència que convé no passar per alt. Una audiència nombrosa no sempre equival a una comunitat de lectors fidel. Es poden aconseguir milers de visites sense que els usuaris recordin quina capçalera els ha proporcionat la informació.

En canvi, quan una persona incorpora un mitjà als seus hàbits quotidians, la relació és diferent. Sap què hi trobarà i té motius per tornar-hi.

Lina Timm va aportar dades significatives sobre aquesta qüestió. Segons RND, els lectors que reben un dels seus butlletins presenten una retenció de la subscripció un 64% superior i una permanència un 55% més llarga. Les xifres són del mateix grup i no permeten atribuir automàticament aquesta fidelitat al butlletí, però sí que mostren una relació interessant entre el contacte habitual i la continuïtat dels lectors.

Karel Dierickx ho va resumir amb una idea senzilla: la recurrència és decisiva i la relació amb l’audiència importa més que el nombre de descàrregues.

El periodisme diferencial, al centre

Torno a Sebastian Krause perquè, entre les experiències presentades a Lovaina, la seva em sembla especialment reveladora.

El responsable de Kleine Zeitung va explicar que havien retirat els recomptes de clics dels quadres de seguiment dels periodistes. La decisió no implica renunciar a conèixer les audiències, sinó deixar de convertir el nombre de visites en la principal referència de la feina periodística.

En lloc d’això, Krause insisteix a preguntar què pot aportar cada periodista que no ofereixin els altres. Què sap? Quines fonts té? Quina història pot explicar amb una mirada pròpia?

És una manera d’entendre l’ofici que mereix ser reivindicada. Durant massa temps, una part de la indústria ha confós l’èxit d’una informació amb la quantitat de persones que hi accedien. I no sempre són coses equivalents.

Una notícia pot circular extraordinàriament bé sense aportar gaire valor propi. També pot passar que una informació treballada amb rigor, que descobreix un fet desconegut o explica amb profunditat una qüestió rellevant, no aconsegueixi grans xifres immediates d’audiència.

Això no vol dir que els periodistes hagin de desentendre’s dels interessos dels lectors. Ben al contrari. El periodisme diferencial només té sentit si respon a necessitats informatives reals. Però una cosa és conèixer aquestes necessitats i una altra deixar que les estadístiques decideixin què mereix ser notícia.

A més, en un entorn on els assistents d’intel·ligència artificial poden resumir continguts i proporcionar respostes immediates, la informació que no aporta res propi corre el risc de convertir-se en un producte intercanviable.

Per què hauria de buscar un lector una capçalera determinada si pot trobar exactament la mateixa informació en qualsevol altre lloc?

La resposta és en el valor afegit: una investigació, una font pròpia, una explicació que ajuda a comprendre un problema, una mirada especialitzada o un coneixement que no es pot improvisar.

Una lliçó que convé escoltar

El Digital Growth Summit no va oferir cap fórmula miraculosa per resoldre els problemes dels editors. Tampoc no era aquesta la seva funció. Les experiències presentades mostren camins diferents, condicionats per les característiques de cada mitjà i de cada mercat.

Però sí que permeten identificar una orientació compartida. Els formats informatius evolucionen; els canals de distribució canvien i les plataformes poden modificar les regles del joc d’un dia per l’altre. Enmig d’aquesta inestabilitat, els editors necessiten donar als lectors motius per mantenir una relació amb les seves capçaleres.

Aquesta relació es construeix amb regularitat, confiança i una oferta informativa reconeixible. I, sobretot, amb continguts que tinguin un valor propi.

No voldria convertir les experiències de Lovaina en una recepta universal. Cada mitjà té les seves possibilitats i limitacions. A més, el bon periodisme, per si sol, no garanteix la viabilitat econòmica; també calen recursos, una gestió adequada i ingressos suficients.

Tanmateix, em sembla que hi ha una qüestió que no hauríem de perdre de vista. La innovació és necessària, però ha d’estar al servei del periodisme, no a l’inrevés.

De totes les idees que ens deixa la trobada de Twipe, em quedo amb aquella pregunta inicial: «Què és allò que només tu pots explicar?». Potser no cal buscar gaire més lluny per entendre què fa que un lector torni a un mitjà. No hi torna únicament perquè disposi d’una bona aplicació o rebi un butlletí puntual. Hi torna perquè confia que hi trobarà alguna cosa que val la pena saber i que difícilment trobaria explicada de la mateixa manera en un altre lloc.

Les plataformes poden proporcionar visites i els nous formats poden ajudar a crear hàbits. Però és el periodisme diferencial el que dona sentit a la relació amb els lectors. Aquesta és, al meu entendre, la lliçó més valuosa del Digital Growth Summit 2026.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / El Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (Il·lustració: Twipe)