Per ESTANIS ALCOVER i MARTÍ (publicat anteriorment a l’Observatori de la Comunicació de Catalunya)

Un estudi recent publicat a la revista New Media & Society ha posat dades a una intuïció creixent entre professionals i investigadors: la diversitat informativa no desapareix tant en el que els mitjans produeixen, sinó en el que realment circula. L’anàlisi, centrada en el cas de Noruega, mostra com la distribució a través de plataformes digitals tendeix a homogeneïtzar els continguts fins al punt que mitjans molt diferents acaben oferint versions sorprenentment similars de l’actualitat.

La pregunta és inevitable: es tracta d’una singularitat escandinava o d’un avanç del que ja està passant a tot Europa?

El miratge de la diversitat

L’estudi analitza més de 220.000 peces publicades per 22 mitjans i compara dues realitats paral·leles: la web pròpia i la presència a xarxes socials. El contrast és revelador. Als webs, la diversitat temàtica es manté relativament alta, amb una oferta plural que respon a la identitat editorial de cada capçalera. A les xarxes, en canvi, aquesta diversitat es redueix de manera notable.

El resultat és un “aplanament” de l’agenda. No perquè els mitjans decideixin uniformitzar-se, sinó perquè s’adapten a una lògica externa que premia determinats continguts. Històries emotives, esports, curiositats o peces amb alt potencial de viralització guanyen pes, mentre que temes més complexos o de proximitat institucional perden visibilitat.

Aquest desajust crea un miratge: la diversitat existeix en origen, però no en la seva difusió efectiva. El que arriba al públic és només una part, filtrada per criteris que no són estrictament periodístics.

L’editor invisible

El factor determinant és el paper de les plataformes com a nous intermediaris. Xarxes com Facebook, Instagram o TikTok no exerceixen una censura directa, però sí una influència estructural molt potent. Els seus algoritmes prioritzen continguts que generen interacció immediata i sostinguda, cosa que acaba condicionant les decisions editorials.

En aquest sentit, les plataformes actuen com un “editor invisible”. No diuen què s’ha de publicar, però sí què té més probabilitats de ser vist. I els mitjans, especialment aquells amb més dependència del trànsit digital, adapten progressivament les seves estratègies per encaixar-hi.

Aquest procés no és neutre. A mesura que els criteris d’èxit es desplacen cap a l’engagement, la diversitat temàtica esdevé menys competitiva. No desapareix, però queda relegada.

Un fenomen estructural, no escandinau

Tot i que l’estudi se centra en Noruega, el mecanisme que descriu no té res d’específicament nòrdic. Al contrari, és profundament estructural. Les plataformes operen amb lògiques globals i afecten per igual mitjans d’Oslo, París o Barcelona.

De fet, si el cas noruec crida l’atenció és precisament perquè parteix d’un sistema mediàtic fort, amb alts nivells de confiança i suport públic. Quan fins i tot en aquest context es produeix una reducció de la diversitat en la distribució, és raonable pensar que el fenomen pot ser encara més intens en altres entorns.

La plataforma no substitueix el mitjà, però sí que redefineix les condicions en què aquest competeix. I aquesta redefinició tendirà a uniformitzar.

El sud d’Europa: més exposició, més risc

Als països del sud d’Europa, com Espanya i Itàlia, o fins i tot França, diversos factors apunten a una vulnerabilitat més gran davant aquest procés. D’una banda, la dependència del trànsit digital és més elevada. Molts mitjans han construït el seu creixement en base a estratègies de SEO i distribució social, fet que incrementa la seva exposició a canvis algorítmics.

De l’altra, els sistemes de suport públic són més febles o menys estables que als països nòrdics, cosa que accentua la pressió per obtenir audiència i ingressos a curt termini. En aquest context, adaptar-se als criteris de les plataformes no és només una opció, sinó sovint una necessitat.

Finalment, la competència en mercats mediàtics més polaritzats i saturats afavoreix formats i temàtiques que maximitzen l’impacte immediat. El resultat és una convergència progressiva dels continguts visibles, encara que les línies editorials continuïn sent diferents.

Catalunya: diversitat produïda, visibilitat limitada

El cas català ofereix un angle especialment interessant. La premsa de proximitat continua generant una gran diversitat de continguts, arrelats al territori i amb una clara vocació de servei públic. Aquesta riquesa és especialment visible en les edicions impreses i en els webs propis.

Tanmateix, quan aquests continguts es traslladen a xarxes, la seva visibilitat es veu condicionada per la mateixa lògica que afecta la resta d’Europa. Temes locals de rellevància cívica poden quedar eclipsats per peces més lleugeres o de major potencial viral.

Això genera una paradoxa: mai no s’havia produït tanta informació local, però una part significativa té dificultats per circular amb la mateixa intensitat. La diversitat existeix, però competeix en desigualtat de condicions.

Repensar el pluralisme en l’era de plataformes

El debat sobre la diversitat informativa a Europa s’ha centrat tradicionalment en la propietat dels mitjans, el pluralisme polític o el suport públic. Tot això continua sent rellevant, però l’estudi apunta cap a una nova dimensió: la distribució.

Garantir la diversitat ja no depèn només de qui produeix informació, sinó de com aquesta arriba al públic. En un ecosistema dominat per plataformes, el pluralisme també es juga en els algoritmes.

Això obre interrogants importants per a reguladors i responsables de polítiques públiques. Té sentit continuar protegint la producció sense intervenir en la distribució? Es pot assegurar el pluralisme sense abordar el paper de les plataformes? El cas noruec no és una excepció. És, més aviat, un indicador avançat d’una transformació que afecta tot el sistema mediàtic europeu. I que obliga a reformular una idea que semblava consolidada: més oferta equival automàticament a més diversitat.- EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: El Siglo)