Per ESTANIS ALCOVER i MARTÍ (*).- He repassat àvidament les prediccions per al periodisme 2024 elaborades pel Laboratori Nieman. Sorprèn el títol: L’any que veiem el futur de les notícies locals no s’assemblarà al seu passat. I destaca que, anant per ciutats, pobles i barris, visitant quioscs i llibreries, cal preguntar-se d’on treuen aquests periòdics les seves notícies i informació, i en qui confien.

A Catalunya aquest futur ja és aquí. Però, per què Nieman diu el que diu? Un article recent del Washington Post informa sobre l’onada de periodistes entrenats i altres creadors de continguts que aprofiten les xarxes socials i les plataformes de missatgeria per conèixer el públic. L’article també aprofundeix en la disminució de la confiança, el trànsit i els diners de la publicitat en els mitjans de comunicació tradicionals, ja que els lectors menors de 35 anys cerquen fonts de notícies que “se sentin més rellevants”. El més destacat, doncs, de les prediccions del Nieman Lab és que preveuen una embranzida de la premsa de proximitat.

Malgrat un declivi continu en les seves vendes a quiosc (mantenint i fins i tot millorant les subscripcions), la premsa diària i setmanal comarcal roman a Catalunya com el tipus de premsa d’informació més llegida, molt per davant dels diaris nacionals i estatals i les revistes d’informació. Des de l’statu quo, hom busca comprendre per què es llegeix avui dia la premsa local, per què es manté aquest fenomen fefaent que tracten com a virtual.

Les motivacions per llegir diaris i setmanaris comarcals i locals es mantenen estables en el temps, amb algunes variants derivades de les tecnologies que van apareixent. Per començar, un no tria el seu “periòdic preferit”, hi ha moltes variables. El lector se sent cridat pel sentiment “de casa”. Hi ha dues maneres de llegir un local-comarcal. Una lectura geogràfica que reenvia a les diferents escales del territori, i una lectura temàtica que descansa sobre els centres d’interès (informació-serveis, resultats esportius, obituaris…, tot “de casa”). Tant en un cas com en l’altre, la premsa de proximitat, de pagament o gratuïta, apareix fent la missió de presentadora de l’espai públic local que reivindica. Tot i que no es pot considerar l’única representant de l’espai públic, sí que constitueix un important element d’aquest. Des del punt de vista del lector, és un complement d’altres mitjans de comunicació, a la qual cosa estan contribuint més els digitals, que reforcen les converses quotidianes i acaben enriquint les planes d’aquesta premsa local nostrada.

No destapem pas res de nou, com tampoc ho faria si revisem el suport de les administracions públiques, sobretot la Generalitat, les diputacions i alguns ajuntaments. La premsa “de casa”, la que té un públic més jove i aguanta millor l’embat del canvi de costums, està desconsiderada en tots els sentits, en l’import dels suports i en la inserció de publicitat. D’alguna manera es veu marginada malgrat el seu èxit entre la població. És un problema endèmic que no s’esbomba als quatre vents per “precaució” dels editors. Només n’hi ha un que ho diu i ho escriu públicament, primer al diari del qual és editor i director, i fa uns dies en una entrevista que li fan a VilaWeb. “Ara posaré una denúncia més a la Generalitat”, diu Joan Vall Clara, editor d’El Punt Avui, molt crític amb la gestió del Govern amb els mitjans de comunicació. Com escriu Andreu Barnils, “Vall Clara denuncia que la publicitat institucional del Govern no segueix els criteris que estableix la llei, sinó criteris polítics. I que el seu diari és castigat”. L’editor denuncia, sobretot, la mala gestió de la publicitat institucional. Segons el seu criteri, “les administracions envien un munt de diners als mitjans de comunicació. Però un munt. I això no és només Esquerra, també passa amb l’Ajuntament de Barcelona. És un dels grans problemes des del començament del canvi democràtic”.

L’editor explica que el gran problema dels mitjans escrits en català és la seva dependència econòmica respecte dels polítics. Referint-se als diaris, explica a VilaWeb: “Quan tu mires els mitjans, si treus els diners que venen de decisions polítiques, no sé si tancarien tots. L’Avui, abans que nosaltres l’agaféssim, acabava de perdre 42 milions d’euros. En cinc anys, l’Ara n’ha perdut 20 i escaig. Des que ha sortit, l’Ara no ha guanyat diners mai a la vida. Tots sabem que al paper li queda el que li queda i tots sabem que el món digital no donarà per fer segons què. Però, tot i això, continua subsistint. Perd diners la ràdio, perd diners El Periódico, perd diners La Vanguardia…”

Vall porta el tema al jutjat perquè entén que, segons la llei, la publicitat institucional s’ha de repartir amb criteris de difusió. “Aquests criteris tots sabem quins són”, diu l’editor d’El Punt Avui, “jo dic que hi vagin, aquests diners, al sector, perquè és un sector que ho necessita i és un sector estratègic. I és una estructura d’estat. Però que ens diguin com hi van, els diners, i com hi podem accedir”. Joan Vall recorda que hi ha un munt de sentències a Espanya de mitjans que diuen que no hi ha cap motiu “perquè a aquest senyor li posin 32 insercions de publicat i a mi no me’n posin cap, que és el que passa”.

Res de nou, deia més amunt. Però ara em satisfà –retornant al possible èxit de la premsa local aquest 2024– escriure de l’estudi de la NAA (Associació de Periòdics dels Estats Units), que ens ve a dir que les aparences enganyen i que el 56% dels joves llegeix premsa local amb regularitat.

A priori no sembla que la generació mil·lennista sigui massa aficionada a llegir premsa, però la veritat és que les aparences, certament, enganyen, diu l’estudi, tot afegint que el 56% dels joves d’entre 18 i 34 anys assegura llegir periòdics amb regularitat, tant en format imprès com en línia. Per molt que alguns pensin que els mil·lennistes són poca cosa més que al·lèrgics als periòdics, la veritat és que “aquesta generació confia més en la premsa generalista de proximitat que en altres fonts d’informació”. Ho testimonia el fet que el 60% dels joves d’entre 18 i 34 anys que llegeixen premsa local (diaris o setmanaris en versió impresa i en línia) considera que aquestes publicacions “de casa” són de confiança. I no només això: el 55% creu que els periòdics locals es guien per una bona ètica periodística i actuen en nom de l’interès comú. Davant aquesta constatació, em fa l’efecte que estic llegint el Llibre blanc de la premsa comarcal i local de Catalunya de fa una munió d’anys (el 2012). El nostre jovent, el català, actua amb la premsa dins els mateixos paràmetres que els joves nord-americans.

Quant a aquest any nou, un altre estudi, en aquest cas de l’Institut Reuters, acabat de publicar, ens diu que enguany els mitjans se centraran més en el trànsit directe. Aquest prestigiós treball anual de la Universitat d’Oxford coincideix amb l’estudi del Nieman Lab amb el qual ha començat aquest article i que afavoreix el periodisme de proximitat. L’estudi afirma que la majoria dels líders de la premsa (el 77%) afirmen que faran més esforços per establir vincles directes amb els consumidors, a través de llocs web, aplicacions, butlletins i pòdcasts, que són canals sobre els quals tenen més control.

“Prioritzarem els nostres recursos als nostres propis canals i plataformes on podem arribar a un públic jove”, anticipa Gard Steiro, editor en cap del tabloide Verdens Gang (Noruega). “Ens interessa especialment mantenir la nostra posició forta a Snapchat i construir audiència fidel a TikTok. A més, considerem que hi ha un potencial sense explotar en l’optimització del nostre contingut per als motors de cerca”.

Amb menys focus als canals socials, una qüestió clau serà com atraure les audiències. Alguns mitjans invertiran més en màrqueting (17%); altres exploraran plataformes alternatives o els dedicaran més afany (20%).

Els enquestats per l’estudi de Reuters atribueixen nivells de risc diferents dels usos de la intel·ligència artificial. El més gran, de lluny, resideix en la creació de continguts. El segueix la recol·lecció d’informació i l’acostament a les notícies locals, perquè malgrat la difícil situació econòmica, les subscripcions en informació de proximitat continuen creixent.

L’estudi també reconeix que, en molts casos, l’augment dels ingressos digitals no arriba per compensar la disminució dels ingressos per productes de paper i publicitat.

Finalment, l’evasió de notícies continua sent una preocupació principal als mitjans. Segons l’informe de l’Institut Reuters, les estratègies per combatre-la inclouen millorar la manera d’explicar qüestions complexes (67%), oferir notícies que aportin possibles solucions (44%) i produir històries humanes més inspiradores (43%).

Així, doncs, el punt fort del 2024 serà l’acostament dels joves al periodisme local. També es contemplen l’augment de la publicitat privada i un lleuger increment de les subscripcions. Com a factor a millorar, el suport institucional.

Abans del punt final, recullo un punt sobre les prediccions del futur d’aquest 2024 per als mitjans de comunicació de l’editor Rob Tornoe, del The Philadelphia Inquirer. Diu així: “Si sou un editor de premsa de proximitat, els joves lectors de la vostra comunitat també seran més propensos a visitar la vostra pàgina d’inici que la multitud de cerques i xarxes socials de lectura d’una història imaginativa. Així que refés el disseny de la teva pàgina d’inici, fes-ne un lloc acollidor per a tots aquells lectors de notícies locals que salvaran les seves caòtiques plataformes de xarxes socials i m’ho agraireu l’any que ve”.

(*) Estanis Alcover i Martí és periodista i consultor. Co-fundador de Mediàtic Marketing Consulting i el seu Àmbit d’Estratègia