PER JOAN MARIA CORBELLA (*).- L’anunci de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) de cada mes informant-nos que TV3 és líder d’audiència de la televisió a Catalunya no em provoca cap impacte, i en tot cas em fa recordar un pensament que crec molt compartit: “només faltaria que no ho fos”. Si és l’únic canal no especialitzat que s’emet en català, hauria de fer-ho molt malament per no tenir una quota de pantalla superior a la del canal generalista líder en castellà, que s’ha de disputar la seva part de mercat amb més competidors, els que veuen televisió en qualsevol idioma i els refractaris a veure-la en català.

Entenc que per al màrqueting de la CCMA aquest titular és important, per imatge i perquè, fins i tot, potser l’ajuda a vendre una mica més de publicitat. Però, és un indicador de conveniència, que diu més aviat poc en un moment que la televisió tradicional (lineal) va perdent espectadors i espectadores. Això sí, els perd més lentament del que l’indicador de conveniència que usen els profetes apocalíptics podria fer pensar: la mitjana de minuts diaris de consum (per persona, no per espectador).

Afortunadament, l’empresa que mesura l’audiència televisiva i audiovisual a Espanya (Kantar) va fent passos endavant i ja està en condicions d’afinar l’observació de base que ens serveix a tots per fer les nostres anàlisis i profecies. Podrà comptar el consum audiovisual en totes les pantalles d’un domicili i no només el dels televisors. Això es podrà agregar a les dades de consum lineal i en diferit, amb convidats a casa, i en segones residències, i d’altres “coses audiovisuals” que no són televisió.

Ara cal que els jugadors del sistema televisiu ens considerin prou aptes per saber més coses de les nostres pautes d’ús dels mitjans i serveis de comunicació. És interessant saber la posició de cadascun dels operadors en termes de quota de pantalla, però també ho és saber que fa anys que TV3 i la resta de canals veuen com es redueix la seva xifra d’audiència acumulada: malgrat que només és una mitjana del 22% de la població que veu diàriament TV3, es tracta d’una xifra superior a la de qualsevol canal d’abast espanyol a Catalunya. Però si al final de cada mes s’aconsegueix que més de la meitat de la població hagi vist un moment o altre TV3, per a mi és molt significatiu. Una altra cosa és pensar a qui resulta de conveniència que es consideri que veure un sol minut un canal ja permet comptar la persona en aquest indicador del volum d’usuaris.

I també és important saber les dades d’audiència mitjana dels programes. Que gairebé cap programa de TV3 arriba a 500.000 espectadors d’audiència mitjana, i que els Telenotícies encapçalen els rànquings amb aquest indicador, té molt de significat per a avaluar una televisió pública. I amb un llarg etcètera podem afegir que és important saber com evoluciona (a la baixa) la gent que mira concursos, sèries, documentals, en termes absoluts i no en quotes. I saber què fa la gent que no mira cap canal: tothom està a les plataformes de vídeo a la carta (VoD) com Netflix, o resulta que estan a YouTube, Twitch o fent altres coses.

És imprescindible canviar els esquemes amb què es presenten i es llegeixen les dades d’audiència. Resulta que, en un temps que tothom considera que les dades que s’obtenen del rastreig de l’empremta que deixem a internet faciliten a les grans plataformes tecnològiques saber molt de nosaltres i permeten també fer publicitat adreçada i personalitzada, ens volen fer passar per coneixement una informació basada en un sol indicador. Com si n’hi hagués prou. En necessitem més per entendre l’abast i la importància de cadascú.

Un altre treball que molta gent subestima, l’Estudi General de Mitjans (EGM) que elabora l’AIMC entre altres productes, ja fa temps que de forma discreta va fer un pas important amb la ràdio. No només proporciona el tradicional indicador d’audiència acumulada dels programes i les emissores (o sigui, a l’inrevés que la televisió), que permet oferir xifres d’oients amb molts zeros per als programes i de mitjana diària. Des de fa anys ve oferint també la quota de consum radiofònic de cada emissora i el doble indicador enriqueix l’anàlisi: quanta gent s’assabenta de l’avantatge que RAC1 treu a Catalunya Ràdio en quota, i no només en oients acumulats al llarg del programa o del dia? I el mateix amb les emissores en castellà.

Al meu entendre, el cas més flagrant es dona a la premsa, ara que l’auditoria dels exemplars en paper que arriben al públic ja no és rellevant, atès que l’audiència és majoritàriament en els serveis suportats a internet. I en el terreny de la premsa digital es produeix una batalla campal entre els mitjans tradicionals i els nadius immaterials per fer titulars que els permeti dir que encapçalen els rànquings amb xifres milionàries de persones lectores. De primer es van agafar a un indicador absurd (almenys per a mi) com és el nombre d’usuaris únics mensuals (compta igual qui entra un o dos cops cada dia que el que hi entra de rebot un cop al mes). Però com que aquest nivell d’informació a penes permet generar interès publicitari (és màrqueting i prou), s’ha avançat cap a la mitjana d’usuaris diaris, que proporciona un coneixement més afinat de l’impacte de cada publicació.

Però si volen accedir a la publicitat per a pal·liar les dificultats que estan tenint tots (insisteixo, tots) per convèncer els lectors que val la pena subscriure’s i aportar recursos per a la seva tasca periodística, cal que avancin molt més encara, amb indicadors que el rastreig d’internet permet: durada de les visites, vegades que s’entra al dia o a la setmana, dispositius d’accés i hores en què s’ha fet, i un reguitzell de dades i informació que tard o d’hora hauran d’anar incorporant els editors al seu discurs públic sobre els èxits de l’empresa (a dins de cada casa, com les televisions i les cadenes de ràdio, tothom fa treballar les dades profundes, només faltaria).

La complexitat de l’ecosistema comunicatiu fa imprescindible que tothom disposi de múltiples indicadors per a avaluar la seva relació amb els mitjans, no només els indicadors d’audiència de la seva conveniència. (Il·lustració: Facultat Traducció-UPF)

(*) Joan Maria Corbella, professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Amb permís de l’autor (article publicat originalment a la revista Comunicació 21).